Vet aquí un arbre que es deia Low. Un dia que estava pel bosc va veure que uns homes s’apropaven... de sobte va notar unes pessigolles a la panxa i va veure que els homes marcaven “X” vermelles a la majoria dels seus familiars. Ell no sabia què passava.
Al cap d’uns dies va veure que el mateix home que l’havia marcat venia amb una serra i... ¡¡¡RAS RAS RAS!!
-¿Què està passant?- deia preocupat. Llavors... ¡CLOC! Va caure a terra, es va donar un cop al cap i es va desmaiar.
Al cap d’unes quantes hores, quan per fi va obrir els ulls, va veure que no tenia ni peus ni braços i tots els seus companys tampoc.
Va recordar la història de com havia desaparegut sa mare i ara savia que a ell li estava passant el mateix.
Va veure com se l’emportaven a una fàbrica on feien instruments, el posaven en una màquina i sortia gairebé llis.
Del pobre Low no en sabem res, la única cosa que sabem és que diuen que va acabar sent el piano preferit d’un nen junt amb sa mare que era el tamboret.
Marta Diaz. 1 ESO C
Hi havia una vegada un arbre que es deia Pepitu que tenia 10 anys. El Pepito vivia molt feliç i tenia moltes fulles, per tant, molt aliment fent la fotosíntesis. Era un arbre de fulla perenne i això feia que tingués fulles durant tot l’any. Al cap de 8 anys, en el moment més inesperat, va sentir el soroll d’unes serres mecàniques. En Pepitu era l’arbre més gruixut d’aquell barri i les serres van anar a per ell.
En el camió en Pepitu estava molt espantat, però allà també hi havia alguns dels seus amics que li feien companyia. Quan va arribar a la fàbrica els van deixar allà amuntegats.
Un nen que passava per allà perquè el seu pare treballava a la fàbrica es va acostar a en Pepitu. En Pepitu estava molt espantat i li va dir al nen que si el podia ajudar. El nen, en veure que l’arbre li parlava, es va espantar una mica però després es van fer amics. El nen li va dir que sí que l’ajudaria i quan no el mirava ningú va anar a agafar una corda i el va lligar. Després va anar a buscar uns quants amics seus perque l’ajudessin i el van aconseguir treure de la fàbrica. El van portar a un bosc ple d’arbres no mai hi van els “tallaarbres”.
Sònia Garcia. 1 ESO C
Vet aquí un arbre que es deia Joan. Un dia de bon matí el van talar i li van eliminar l’escorça i les branques. Van transportar al Joan a la serradora. Quan va arribar a la fàbrica de pianos li van treure les restes d’escorça i li van tallar el tronc longitudinalment convertint-lo en taules de fusta. Van apilar-les de manera que quedessin separades del terra i entre elles perquè hi circulés l’aire. Finalment van convertir al Joan en un piano.
Patricia. 1 ESO C
Vet aquí un arbre que es deia Muai i vivia tranquil·lament amb els seus companys fins que un dia el van tallar i el van llençar al riu que passava prop d’una serradora. Quan el van tenir allà li van arrencar l’escorça i el van tallar en milers de llistons. Desprès els van separar perquè s’assequessin, fins que un dia, passat un any, el van venir a buscar. I així en Muai es va convertir en un piano de cua.
Jaume Martí. 1 ESO C
Vet aquí un arbre que es deia Jey que tenia 14 anys. Vivia a la selva negra d’Alemanya, un dels arbres més resistents i robusts del bosc. Tot el bosc especulava sobre la rapidesa en que que creixia i els llenyataires també. Això va fer que la seva fusta fos de les més envejades entre els llenyataires. Però només els llenyataires més importants podien fer-se amb aquest exemplar. Un dia, el governador de les Illes Maneral va fer-lo talar pels millors llenyataires il·legals del mon.
Després de talar-lo van manufacturar la fusta i després van portar-lo dins d’una caixa forta en un avió. Quan van arribar a les illes van posar la fusta a assecar perquè l'aire càlid del pacífic pogués accelerar el procés.
Miquel Recassens 1 ESO C
Vet aqui que un dia passejava en Flug pel bosc, prop de la seva cova observant els arbres quan de sobte li va caure una branca al cap.
